Síndrome de Gilles de la Tourette

LA SÍNDROME DE GILLES DE LA TOURETTE

És un trastorn neurobiològic.

Símptomes:
- Múltiples tics motors involuntaris. Poden ser sobtades batzegades del cap, les espatlles o fins i tot del cos sencer; parpellejos o el fet de posar els ulls en blanc, fer ganyotes, donar cops repetitivament, tamborinar,...
- Tics vocals proferits involuntàriament, sorolls, paraules o frases. Sorolls amb el nas, aclarir-se la gola, tossir reiteradament, fer una gama de sons i xisclets, riure involuntàriament, repetir el que un altre o el mateix acaba de dir i dir paraules socialment inapropiades.
- Els símptomes vénen i van. Pot haver-hi èpoques en que els tics siguin molt intensos i d’altres en que sembla no tenir-ne.
- Els tics poden canviar en el temps i variar segons les èpoques.
- Els tics són involuntaris malgrat que alguns pacients poden suprimir els símptomes durant segons o més, però després els tics sortiran amb més intensitat i freqüència.

Això pot induir erròniament la gent a creure que aquest comportaments es fan a posta.

Tractament :
L’acceptació del fet que el nen no pot controlar els símptomes i la seva conducta i que no és “entremaliat” a posta és sovint suficient per permetre que l’infant se senti còmode a casa i a l’escola.
De vegades es necessària la medicació i no està lliure d’efectes secundaris: augment de pes, somnolència, pensament alentit, intranquil•litat, símptomes depressius, fòbia a l’escola o reaccions al•lèrgiques greus.
La medicació també pot produir ensopiment a l’infant i fer-ho menys capaç de concentrar-se i aprendre a l’escola.

Trastorns associats.

TDAH (Trastorn de dèficit d’atenció per hiperactivitat)
El tractament és complicat perquè els efectes de la medicació per TDAH plantegen problemes sobre els símptomes de la ST.

Comportament obsessiu compulsiu.

Experimenten una incontrolable urgència d’acomplir determinats rituals.
Tenen pensaments repetitius. Les obsessions poden arribar a dominar el comportament.

Problemes d’aprenentatge.

Problemes d’integració visomotora, que fa difícil la realització de treballs escrits; dificultats de copiar de la pissarra o d’un llibre.

CONSELLS PRÀCTICS PER AL PROFESSORAT.

1- Recordar que els tics i/o sorolls succeeixin involuntàriament.
Si el professor ho accepta també ho acceptarà la resta dels alumnes de la classe.
2- Proporcionar a l’alumne oportunitats per fer breus sortides de la classe. Un lloc provat com el lavabo és apropiat per deixar anar els tics.
3- Permetre’l que faci els exàmens en una sala a part de manera que l’infant no hagi de malgastar energies controlant els tics durant el temps de silenci a la classe.
4- Treballar amb la resta d’alumnes de la classe perquè entenguin els tics a fi de reduir les ridiculitzacions i les bromes.
5- Si els tics són particularment molestos, evitar fer-lo parlar en públic.

Recordar que un nen amb la Síndrome de la Tourette se sent frustrat per la naturalesa molesta i trasbalsadora dels tics.

Problemes amb la escriptura.
Els seus problemes visomotors dificulten que processin el que veuen i ho escriguin. No tenen problemes en captar els conceptes, però poden ser incapaços de reproduir el que se’ls demana per escrit.

Adaptacions per ajudar aquests alumnes a superar les dificultats en l’escriptura:

1- Modificar els deures escrits, fent per exemple que l’alumne copíi i acabi un de cada dos problemes de matemàtiques, permetent que els faci oralment i que l’enregistrament el faci un secretari( pare, mare,...) de manera que l’alumne pugi dictar les seves idees per tal de facilitar-li la formació dels conceptes.
2- Assignar-li un company que pugui prendre les seves notes o deures a l’agenda, per exemple amb paper carbó.
3- Als exàmens amb proves tipus test permetre que pugui escriure en el full del test, els fulls amb graelles de respostes li portaran a confusió.
4- Donar tot el temps necessari per fer l’examen.
5- Els problemes visomotors fan que lletregin malament, aconsellar-lo a utilitzar un programa informàtic amb corrector ortogràfic
6- Els estudiants amb ST semblen tenir problemes especials amb les matemàtiques escrites. Poden ser encoratjats ajudant-los a utilitzar elements manipulatius i una calculadora per fer els càlculs mecànics. Utilitzar paper amb quadrícula grossa o fulls amb columnes per mantenir columnes rectes a l’hora de fer el càlcul.

Aquestes adaptacions poden marcar la diferència entre tenir un estudiant motivat i exitos o un que se sent un fracassat i que evitarà les feines de l’escola perquè l’èxit no li és mai possible.

Sobre els problemes del llenguatge en general a la Síndrome de la Tourette:
1- Proporcionar-los informació visual i auditiva alhora sempre que sigui possible.
2- Donar-los les instruccions d’una en una o al màxim de dues en dues i fer que l’alumne les repeteixi i comprovar amb una que la solució sigui la correcta.
3- Si noteu que l’alumne està xiuxiuejant mentre treballa, suggeriu-li d’ocupar un seient on no destorbi els altres. De vegades reescoltant-se les instruccions en silenci els pot ajudar a entendre les instruccions.

Els estudiants poden quedar encallats amb la feina i ser incapaços de continuar. Si es dona aquesta situació és útil:
1- Fer-li fer una petita pausa o que canviï de feina.
2- Quan el nen llegeixi donar-li una finestra de paper on només pugui veure una paraula cada vegada, fent lliscar la finestra de manera que la paraula anterior quedi tapada. Les probabilitats d’encallar-se es redueixin.
3- Quan escrigui fer que l’alumne faci servir un llapis o una ploma sense goma d’esborrar o deixeu que l’alumne acabi la feina oralment. Pot ser útil anar recordant-li que no s’aturi.
Sobre els problemes d’atenció:
Fer seure l’estudiant davant del professor quan ha de rebre instruccions.
Que no segui a la vora de finestres, portes i d’altres fonts de distracció.
Necessita un lloc tranquil per treballar.
Que treballi en curts però intensos períodes de temps.
Feu per endavant un contracte de treball( un nombre específic d’exercicis en un temps raonable).
No poden rebre molta feina per fer ells sols.

Inteligencia emocional

De vegades tenim al nostre entorn persones que tot i ser molt intel•ligents, no acaben de sortir-se en les seves relacions personals, laborals o d’estudis; ells mateixos es pregunten on estan fallant.
Les persones tenim dos tipus d’intel•ligència: la racional i l’emocional.
Tots sabem que la intel•ligència racional es pot mesurar i obtenim el QI Coeficient intel•lectual.
Però què en sabem de la intel•ligència emocional?
El QI s’ocupa de valorar només una sèrie d’habilitats lingüístiques i matemàtiques que ens informa i determina un relatiu èxit en el període de formació de les persones durant la seva vida.
Les emocions, el seu reconeixement i l’actitud que manifestem davant les diferents emocions, sí que determina la posició que adoptarem a les nostres relacions personals, laborals i socials, i per conseqüent la predisposició a obtenir un èxit personal.
Hi ha estudis que organitzen en cinc parts les competències de la intel•ligència emocional:
1-El coneixement de les pròpies emocions: reconèixer un sentiment en el moment que apareix és la base de la intel•ligència emocional.
2-La capacitat de controlar les pròpies emocions.
3-La capacitat de motivar-se un mateix.
4-El reconeixement de les emocions dels altres: empatia.
5-Control de les relacions: habilitat de relacionar-nos amb els altres.

No tothom manifesta el mateix grau d’habilitat en cadascun d’aquests camps, però el nostre cervell és sorprenentment plàstic i està obert a un continu procés d’aprenentatge, agafant hàbits i reaccions per poder millorar els aspectes que ens proposem durant tota la vida.
Els estudis que es realitzen en aquest camp, confirmen cada cop més que el nostre cervell i per conseqüent, el nostre cos, reacciona de manera diferent davant les emocions. Cada emoció predisposa el nostre cos a adoptar diferents respostes:
. L’enuig augmenta el fluix sanguini i fa que el nostre cos generi la quantitat d’energia necessària per emprendre accions vigoroses.
. La por retira la nostra sang del cap i sembla que el nostre cos es paralitza, però el cervell desencadena una resposta hormonal que posa el cos en estat d’alerta general, omplint-lo d’inquietud i predisposant-lo per a l’acció; quan es queda paralitzat es fixa en l’amenaça per avaluar la resposta adequada.
. La felicitat produeix al nostre cervell una inhibició dels sentiments negatius, calma les preocupacions i augmenta el cavall d’energia i predisposa el cos per a la consecució d’una àmplia varietat d’objectius.
. L’amor actua al sistema nerviós parasimpàtic donant lloc a un estat de calma i satisfacció que afavoreix la convivència.
. La tristesa té com a funció principal ajudar-nos a assimilar una pèrdua irreparable. Provoca una disminució d’energia i entusiasme, i alenteix el metabolisme corporal.

Reconèixer totes aquestes emocions i estats d’ànim en nosaltres i en les persones que ens envolten, ens facilitarà les relacions, així com poder prendre les decisions adequades quan sigui necessari.

Respecte del rendiment escolar dels estudiants, alguns d’aquests estudis afirmen que els alumnes que presenten un baix rendiment escolar estan mancats d’una o vàries habilitats essencials de la intel•ligència emocional. El rendiment escolar dels nois i noies depèn del més fonamental de tots els coneixements: aprendre a aprendre. Els set ingredients clau d’aquesta capacitat i que tots estan relacionats amb la intel•ligència emocional, són:
1- confiança
2- curiositat
3- intencionalitat
4- autocontrol
5- relació
6- capacitat de comunicar
7- cooperació

Tenir consciència de la intel•ligència emocional i allò que comporta, sense cap mena de dubtes, ens obre noves perspectives a les nostres vides, ens facilita les nostres relacions i ens dóna respostes a moltes preguntes que ens fem en el nostre dia a dia.

Hi ha una frase de la filosofia oriental que ho resumeix tot amb molta saviesa:
L’autèntic camí comença per conèixer-se un mateix.

Si voleu començar a aprofundir en el coneixement del què és la intel•ligència emocional “ La intel•ligència emocional” de Daniel Goleman.

EL FUTURO DEL MUNDO

EL FUTURO DEL MUNDO

Leopoldo Abadía (autor de "La crisis Ninja") dice en su artículo:

Me escribe un amigo diciendo que está muy preocupado por el futuro de sus nietos. Que no sabe qué hacer: si dejarles herencia para que estudien o gastarse el dinero con su mujer y que "Dios les coja confesados".
Lo de que Dios les coja confesados es un buen deseo, pero me parece que no tiene que ver con su preocupación. En muchas conferencias, se levanta una señora (esto es pregunta de señoras) y dice esa frase que me a mí me hace tanta gracia: "¿qué mundo les vamos a dejar a nuestros hijos?"
Ahora, como me ven mayor y ven que mis hijos ya están crecidos y que se manejan bien por el mundo, me suelen decir "¿qué mundo les vamos a dejar
a nuestros nietos?"

Yo suelo tener una contestación, de la que cada vez estoy más convencido:
"¡y a mí, ¿qué me importa?!" Quizá suena un poco mal, pero es que, realmente, me importa muy poco.

Yo era hijo único. Ahora, cuando me reúno con los otros 64 miembros de mi familia directa, pienso lo que dirían mis padres, si me vieran, porque de 1 a 65 hay mucha gente. Por lo menos, 64.
Mis padres fueron un modelo para mí. Se preocuparon mucho por mis cosas, me animaron a estudiar fuera de casa (cosa fundamental, de la que hablaré otro día, que te ayuda a quitarte la boina y a descubrir que hay otros mundos fuera de tu pueblo, de tu calle y de tu piso), se volcaron para que fuera feliz. Y me exigieron mucho.

Pero ¿qué mundo me dejaron? Pues mirad, me dejaron:

1. La guerra civil española
2. La segunda guerra mundial
3. Las dos bombas atómicas
4. Corea
5. Vietnam
6. Los Balcanes
7. Afganistán
8. Irak
9. Internet
10. La globalización

Y no sigo, porque ésta es la lista que me ha salido de un tirón, sin pensar. Si pienso un poco, escribo un libro. ¿Vosotros creéis que mis padres pensaban en el mundo que me iban a dejar? ¡Si no se lo podían imaginar!

Lo que sí hicieron fue algo que nunca les agradeceré bastante: intentar darme una muy buena formación. Si no la adquirí, fue culpa mía.

Eso es lo que yo quiero dejar a mis hijos, porque si me pongo a pensar en lo que va a pasar en el futuro, me entrará la depre y además, no servirá para nada, porque no les ayudaré en lo más mínimo.

A mí me gustaría que mis hijos y los hijos de ese señor que me ha escrito y los tuyos y los de los demás, fuesen gente responsable, sana, de mirada limpia, honrados, no murmuradores, sinceros, leales,.Lo que por ahí se llama "buena gente".

Porque si son buena gente harán un mundo bueno. Y harán negocios sanos. Y, si son capitalistas, demostrarán con sus hechos que el capitalismo es sano. (Si son mala gente, demostrarán con sus hechos que el capitalismo es sano, pero que ellos son unos sinvergüenzas.)
Por tanto, menos preocuparse por los hijos y más darles una buena formación: que sepan distinguir el bien del mal, que no digan que todo
vale, que piensen en los demás, que sean generosos. En estos puntos suspensivos podéis poner todas las cosas buenas que se os ocurran.

Al acabar una conferencia la semana pasada, se me acercó una señora joven con dos hijos pequeños. Como también aquel día me habían preguntado lo del mundo que les vamos a dejar a nuestros hijos, ella me dijo que le preocupaba mucho más qué hijos íbamos a dejar a este mundo.

A la señora joven le sobraba sabiduría, y me hizo pensar. Y volví a darme cuenta de la importancia de los padres. Porque es fácil eso de pensar en el mundo, en el futuro, en lo mal que está todo, pero mientras los padres no se den cuenta de que los hijos son cosa suya y de que si salen bien, la responsabilidad es un 97% suya y si salen mal, también, no arreglaremos las cosas.

Y el Gobierno y las Autonomías se agotarán haciendo Planes de Educación, quitando la asignatura de Filosofía y volviéndola a poner, añadiendo la asignatura de Historia de mi pueblo (por aquello de pensar en grande) o quitándola, diciendo que hay que saber inglés y todas estas cosas.

Pero lo fundamental es lo otro: los padres. Ya sé que todos tienen mucho trabajo, que las cosas ya no son como antes, que el padre y la madre llegan cansados a casa, que mientras llegan, los hijos ven la tele basura, que lo de la libertad es lo que se lleva, que la autoridad de los padres es cosa del siglo pasado. Lo sé todo. TODO. Pero no vaya a ser que como lo sabemos todo, no hagamos NADA.

P.S.
1. No he hablado de los nietos, porque para eso tienen a sus padres.
2. Yo, con mis nietos, a merendar y a decir tonterías y a reírnos, y a contarles las notas que sacaba su padre cuando era pequeño.
3. Y así, además de divertirme, quizá también ayudo a formarle.

Quan llegeixes aquest llibre entens allò que “tot depèn del cristall...” Moltes persones formen part del nostre entorn i tenen un món ben diferent, de vegades incomprensible per a nosaltres. Conèixer en Christopher et fa ser més pacient i tolerant amb les persones que tenen dificultats per aprendre o relacionar-se; però per sobre de tot cal ser una mica Christopher i dir-nos
“Sóc capaç de fer qualsevol cosa”.